Ligero de equipaje

A tortas con la vida...

18.5.05

el hombre feliz

Erase que se era una vez un hombre que era completamente feliz. Lo habia sido durante toda su vida. Ya de pequeño nació en una familia de clase media bien aposentada, culta, económicamente estable, sin abundancias pero con caprichos. Sus padres desde pequeño le dieron el cariño que necesitaba, lo estimularon para que desarrollara su creatividad (lo apuntaron a música de bien pequeñito, aprendió a tocar el piano y la guitarra, tomó clases de dibujo, de ceràmica y de inglés, jugó como delantero en el equipo de fútbol de su pueblo y fue un puntal para ganar 3 ligas infantiles seguidas). Sus padres supieron educarle bien, supo decir "no" ante las drogas, fué un alumno modelo sacando las mejores notas de su clase, ayudaba a sus padres en las tareas domésticas sin rechistar y todo lo que tenia se lo habian hecho ganar de un modo u otro: ayudar a la abuela con el jardin, hacer recados, etc.

Su adolescencia fue de lo más placentera. Fué detrás de una chica preciosa, inteligente y maravillosa y la consiguió, entró en la facultad que quería y en la carrera que siempre quiso hacer, compartió piso con su gran amigo del alma y con un estudiante noruego que vino becado a estudiar a Barcelona, tenia un buen coche, que pagaba con trabajos de fines de semana y con ayuda de los padres, gozaba de una salud de hierro y en general todo le iba bien.

Sin embargo cada vez disfrutaba menos de las cosas. Cada vez las valoraba menos, cada vez le encontraba a todo menos jugo y se fué desmotivando de las cosas en general. Seguia siendo feliz, no podia quejarse, pero habia algo que fallaba y no sabia que era. Por mucho que reflexionaba no entendia que era lo que le pasaba. Pero dia a dia, mes a mes, todo le parecia mas banal, mas insípido. Hasta que llegó el punto en que cualquier tonteria le molestaba. Las cosas mas pequeñas le irritaban, le ponian de mala leche. Si alguien se chocaba con su hombro por la calle eso le encendía por dentro. Si alguien tosia en el cine eso le erizaba el espinazo. El que alguien chillara en un restaurante le hacia cerrar los puños y rechinar los dientes.

Y lo curioso es que seguia sintiendose feliz, pero no del mismo modo. Era feliz, no podia quejarse, todo le iba bien. Acabo la carrera, encontro trbajo en un bufete de alto prestigio, fue subiendo escalones en la empresa y terminó por montarse su propio negocio, que fué aun mejor, si cabe, que el bufete del que provenía. Se casó con la mujer de su vida, aquella con quien siempre habia estado bien. Tuvieron dos hijos: un niño, Ernesto y una niña, Clara. Los dos eran maravillosos y llenavan de alegria los dias en su vida. Gozaban de la salud de su padre, estudiaban bien, eran bien atendidos y no habia de que preocuparse. Pero sin embargo él seguia sufriendo cada vez más el desasosiego indeterminado que le recorria por dentro. Y seguía sin poder explicar porqué. Pero cada vez las películas le parecian menos buenas, la música le parecia mas molesta, los libros le parecian mal estructurados, la gente le molestaba más. Todo muy gradual y muy propio y muy suyo, pero cada vez en mas quantía.

Sus hijos crecieron, su hijo siguió con el negocio, porque era lo que realmente queria hacer, su hija decidió viajar por el mundo en busca de sí misma y acabó instalandose en Nueva Zelanda, él siguió con su mujer. Tuvieron 5 nietos preciosos, tambien rebosantes de salud y alegria. Y como más se acercaba al fin de su vida menos cosas encontraba que le motivaran, que realmente le gustaran, seguia sin saber porque. Y seguia siendo feliz.

Justo antes de morir en su cama, en la cuál murió placidamente, de muerte natural, sin dolor ni enfermedad alguna, a los 92 años. Justo antes de morir entendió que era lo que le habia pasado toda su vida. Habia sido siempre feliz y nunca habia saboreado la tragedia mas que en lo ajeno. Nunca habia estado triste ni deprimido ni afligido. Nunca nada de lo que habia querido hacer se le habia privado ni ninguno de los planes que tuvo se le torcieron. Nunca se le murió un ser querido de forma trágica ni nadie enfermó gravemente a su alrededor. NUNCA habia sido infeliz. Y eso hizo que poco a poco la felicidad no tuviera sabor, no tuviera sentido para él. La felicidad se le hizo monótona, abusó de ella y dejó de ser aquello tan especial que nos hace perseguirla. No tenía con qué comparar la felicidad, con lo cual, en realidad entendió que lo que le pasaba era que realmente nunca habia sido feliz de verdad, porque jamás habia sido infeliz. Se dió cuenta de cuàn importante es la tristeza, el desasosiego, la pena en la vida de cualquier persona. Se dio cuenta de que eso es lo que nos da fuerzas para seguir adelante, lo que nos permita saborear las pequeñas cosas que nos brinda la vida. En definitiva se dió cuenta de que la felicidad sólo tiene razón de ser si es aderezada con algo de sufrimiento.

kake

2.5.05

De com la por i el plaer són tan propers a vegades.

Estic davant una pantalla en blanc, amb ganes d'explicarte qui sóc, com sóc, d'obrirte la porta a la meva ànima, que em coneguis fins al més profund de mi. No sé qué em vas donar. Tampoc sé si el que vas dir era sincer de veritat o era fruit de la nit i les seves conseqüéncies. Em fa por pensar que sigui aixi i que tot el que se m'ha ficat dins el cap no siguin més que castells de fum creats per la meva ment, reflexes d'alló que voldria que fóssis i que no sé si ets, tot i que aixi ho crec.

Vas aparéixer de cop i volta, ben bé com el que jo pensava. Aparegueres just quan jo no estaba buscant. Sempre busco, mentre ballo vaig escrutinant les cares, buscant una mirada cómplice que encengui la petita llum de l'esperança dins meu, esperant que aquella mirada es repeteixi i sigui recíproca i bonica i dolça... Busco mirant de trobar un final "made in Hollywood", esperant viure un somni, una película.

I allà us vau plantificar, tu i la teva amiga. Ho vau fer amb intenció? mai ho sabré. Fóu el destí qui ens va posar aprop, dins aquella marea de gent (és més, existeix el destí?)? mai ho sabrem. Pero sí que sé que des que vam estar parlant tinc un nus a l'estómac. Un nus alhora dolç i amarg. Per una banda, totes les coses boniques que em vas dir no puc deixar de recordarles amb la dolçor d'aquell moment. Tinc cada cop més ganes de saber de tu, d'endinsar-me dins els teus pensaments, perdre'm dins els teus ulls i veure que és el que hi ha. Acostar-me a la porta del teu cor i veure si hi ha una escletxa oberta per mi.

Per altra banda tinc por. Tinc por que sigui el de sempre. Tinc por que les ganes que tinc d'estimar i ser estimat, d'acompanyar i ser acompanyat, d'acariciar i ser acariciat, hagin modificat la percepció d'aquell moment, m'hagin fet malinterpretar les teves paraules, les teves abraçades, les teves mirades i els teus somriures. Tinc por que no tinguis ganes de saber de mi, que fredament, i passada la boira que envolta una nit de festa, no recordis el que hem vas dir o ho recordis pro no vulguis haver-ho dit. Sóc molt insegur, no crec en mi. Em poso nerviós i no dic el que penso ni penso el que dic. Ja vaig dir-te que soc un pardillu.

Et diré qué busco. Busco algú amb qui caminar endevant. Algú en qui poder-me recolzar i a qui poder recolzar. Algú a qui acompanyar en aquest cami que és la vida, que ens porta per on ella vol, sense mai saber que ens posarà pel trajecte. Algú amb qui poder disfrutar, en el sentit més ampli de la paraula. Algú amb qui poder tenir converses interessants, algú amb qui poder veure una pel·lícula i passar llargues hores discutint-ne. Algú amb qui poder estar una llarga estona en silenci sense que aixó sigui font de malestar, sinó al contrar, amb qui aixó sigui plaer. Algú a qui poder mirar als ulls llarga estona sense creuar paraula, algú amb qui perdre'm una nit caminant per la ciutat només gaudint de la conversa, la companyía, la carícia de les mans al passejar. Algú a qui poder donar tot el que porto dins.

Voldria dirte tot aixó i molt més, pro tinc por. Tinc por que tu no busquis res semblant, por que tu no hagis vist en mi res del que jo he vist en tu. Por de que jo no estigui ficat en els teus pensaments com tu ho estàs en els meus. Por de que t'espanti llegir aquestes línees. Por de que no hem truquis com hem vas dir que faries. Por d'haverte idealitzat i por de fotre'm de lloros quan la realitat sem posi al davant. Pro alhora tinc esperança i no tinc pressa. Tinc esperança que sentis quelcom semblant, que tinguis curiositat per saber més de mi. que tinguis ganes de perdre't dins els meus ulls, de buscar una escletxa en el meu cor. Que tinguis ganes de provar de caminar una mica, unes passes, al meu costat i veure què passa.

Passi el que passi no oblidare mai aquell moment. No podré oblidar ningún dels moments, ninguna de les mirades, ningún dels somriures, ninguna de les abraçades. No podre oblidar com la pell se'm eriçava quan et tocava el braç, mentre t'acompanyava a la barra, ni com esperava que hem diguéssis "vine" quan erem a fora, ni el que vaig sentir quan m'ho vas dir... bé, és igual. El temps posarà les coses a lloc, com sempre. Només desitjo que passi el que passi sigui bonic. Com fins ara. O molt més.

Obert en canal, acollonit i il·lusionat...

Kake